Quan es parla d'altes capacitats, el debat sol quedar-se en dues preguntes: com detectar-les i per què no sempre es tradueixen en bones notes. Ambdues són importants, però no són suficients. Però hi ha una pregunta que ve després: què fa l'escola quan sap que aquest estudiant necessita aprendre d'una altra manera?
Perquè, fins i tot quan les altes capacitats s'identifiquen, la resposta educativa continua sent sovint rutinària. Se'ls envia més treball o més exercicis del mateix tipus. Com si aprendre signifiqués simplement fer més. Aquest és precisament un dels errors més habituals. No es tracta d'augmentar la càrrega, sinó de modificar el nivell del repte.
No més quantitat, sinó més sentit
Durant molt de temps, part de la resposta escolar a aquest alumnat s'ha mogut entre dos extrems: la inacció o la sobrecàrrega. Però una adaptació educativa de qualitat no consisteix a donar deu exercicis on altres fan cinc. Això transforma l'aprenentatge en una cosa repetitiva i poc estimulant.
La resposta educativa hauria d'anar en una altra direcció. Si un estudiant ha adquirit part dels continguts, pot ser necessari compactar-los, és a dir, evitar repeticions innecessàries i alliberar temps per a altres activitats. Aquest temps no hauria d'omplir-se amb més del mateix, sinó amb propostes d'enriquiment i ampliació curricular.
Això significa, per exemple, plantejar problemes oberts, projectes de recerca, connexions entre disciplines, tasques amb diverses vies de resolució, anàlisi crítica d'informació i creació de productes propis.
Javier Tourón, referent internacional en aquest tema recorda, a més, que l'enriquiment pot adoptar formes diverses: agrupaments flexibles dins de l'aula, sortides temporals per a activitats específiques, aules de recursos o programes complementaris, sempre en funció de les necessitats reals de l'alumnat i no com una mesura uniforme per a tots.
En compte de sobrecàrrega, adaptació
La qüestió no és si aquest alumnat necessita “activitats especials”, sinó quines decisions curriculars i metodològiques permeten que aprengui amb sentit. Això obliga a revisar diverses coses:
1) Objectius:
No tots els estudiants han de recórrer el currículum al mateix ritme. Per exemple, en llengua, si el grup treballa l'estructura d'un text narratiu, un estudiant amb altes capacitats pot tenir un objectiu ampliat: experimentar amb diferents narradors, jugar amb l'estructura temporal del relat o analitzar com canvia el sentit d'un text segons el punt de vista.
2) Tasques:
Una tasca tancada i repetitiva pot servir en alguns moments, però no pot ser l'única manera d'ensenyar. Aquest alumnat necessita desafiaments intel·lectuals reals. Per exemple, en comptes de deu operacions iguals, demanar dissenyar un problema.
3) Avaluació:
Resulta útil saber abans què sap un estudiant. Convé utilitzar proves inicials per a no obligar a repetir aprenentatges adquirits i alliberar temps per a projectes de major complexitat.
Per exemple: en matemàtiques, a més del resultat final, pot avaluar-se l'estratègia utilitzada, la capacitat de justificar el procediment i la comparació entre diferents camins de resolució.
4) Organització de l'aprenentatge:
La bona resposta no sempre exigeix treure a l'estudiant de l'aula ni construir un itinerari completament a part. Moltes vegades pot fer-se dins de la classe ordinària, si el centre disposa de flexibilitat per a agrupar, diversificar, enriquir i personalitzar.
Per exemple: en llengua o ciències socials, mentre la classe desenvolupa un tema comú, alguns estudiants poden assumir un paper diferent, com buscar connexions amb altres temes, formular preguntes de nivell superior, comparar fonts o preparar una mini exposició per al grup.
La inclusió no és només ajudar a qui té dificultats
A vegades es parla d'aquestes mesures com si fossin privilegis, però no ho són. Són una manera de respondre a una necessitat educativa concreta. La inclusió no consisteix només a ajudar a qui té dificultats visibles.
També implica reconèixer que la diversitat adopta formes distintes i que una escola no pot respondre igual als qui aprenen de manera diferent. Ignorar les necessitats de l'alumnat amb altes capacitats també genera exclusió i a llarg termini pot generar avorriment, desconnexió i desmotivació.
El DUA (Disseny Universal per a l'Aprenentatge) resulta especialment pertinent per a l'alumnat amb altes capacitats, perquè part d'una idea central de l'educació inclusiva: no tots els estudiants aprenen de la mateixa manera ni necessiten les mateixes condicions per a participar, progressar i desenvolupar el seu potencial; seria com pensar que tots utilitzem la mateixa talla de roba.
En aquest sentit, atendre les altes capacitats no hauria de reduir-se a avançar continguts sense més, sinó a dissenyar experiències d'aprenentatge més flexibles, profundes i significatives.
El DUA permet precisament això, diversificar les formes de compromís, representació i acció, i expressió, de manera que l'alumnat pugui accedir al currículum amb major complexitat, autonomia i sentit. Des de la perspectiva de l'educació inclusiva, tal com plantegen alguns autors, la qüestió no consisteix a adaptar a l'estudiant a un ensenyament uniforme, sinó a transformar el disseny educatiu per a reduir barreres i ampliar oportunitats d'aprenentatge per a tots.
Així, el DUA no sols beneficia als qui presenten més dificultats visibles, sinó també als qui necessiten major repte intel·lectual, obertura metodològica i oportunitats d'enriquiment per a desenvolupar plenament les seves capacitats.
Beneficis per a tota l'aula
La bona notícia és que aquest debat no beneficia només a aquest alumnat. Quan una escola deixa de confondre adaptació amb sobrecàrrega i aposta per reptes més oberts millora l'experiència educativa de tota la classe.
Per això, la pregunta és més incòmoda: per què continuem sostenint un model d'ensenyament tan uniforme en aules on sabem que la diversitat és la norma? Les altes capacitats obliguen a mirar allí. No sols a qui aprèn més de pressa, sinó a com ensenyem.
El veritable canvi no comença en el diagnòstic, sinó en dissenyar millor. Atendre les altes capacitats no consisteix a donar més treball, sinó a oferir oportunitats d'aprenentatge més profundes, flexibles i significatives. Ara bé, això no resulta fàcil: requereix major inversió en formació de tot l'entorn educatiu i d'una mirada oberta que abraci la diversitat com una cosa inherent a l'ésser humà.