El gènere és un concepte construït per la societat, és a dir, no s'hereta, s'aprèn. Aquest aprenentatge es desenvolupa des de les etapes més primerenques de la vida a través de l'educació, els jocs o les imatges marcades per una societat patriarcal. Una societat que, abans de néixer, ja ha decidit per nosaltres el tipus de roba o de joguines que s'espera que tinguem, segons siguem home o dona.
Aquestes creences són estereotips de gènere i ens empenyen a pensar i actuar segons allò que s'espera només pel fet d'haver nascut homes o dones.
En l'esport, aquest aprenentatge és encara més evident. Aquests estereotips determinen quines pràctiques esportives són “de nines” o quins comportaments són “propis de les dones”. Aquestes creences i els comportaments derivats tenen conseqüències reals. Segons apunten diversos estudis, no només limiten la llibertat i el desenvolupament personal i esportiu de qui practica esport, sinó que també afecten la seva salut.
Demostrar més per obtindre el mateix
Tradicionalment, l'esport ha estat un context masculinitzat. Un món d'homes en què les dones només encaixaven en els esports on es premiava la flexibilitat i la delicadesa, l'estètica. Ser forta, agressiva o musculada no és per a les dones. En l'esport, no basta ser bona, cal ser extraordinària. Demostrar que podem estar per damunt dels estàndards de perfecció no és suficient per tenir un reconeixement semblant al que els homes reben amb menys resultats.
Prova d'això és com fa menys d'una dècada que hem començat a veure sovint notícies sobre lligues femenines de futbol o èxits de tenistes dones als mitjans de comunicació. Però això també és una arma de doble fil, perquè els esports minoritaris femenins estan ara doblement invisibilitzats. La manca d'accés als mateixos recursos, cobertures mediàtiques, salaris o representacions en càrrecs de lideratge proven aquestes afirmacions.
Patologies de sòl pelvià
Si parlem de ciència de l'esport, l'home és el referent. Els efectes de l'entrenament són investigats en homes i generalitzats a dones. En la mateixa línia, els problemes de salut que afecten majoritàriament les dones són silenciats i infravalorats. En conseqüència, el cos de les dones no només s'entrena i competeix, sinó que també es ressent.
Les patologies del sòl pelvià són un clar exemple d'aquest tabú. Les estructures que formen el sòl pelvià han d'estar sanes per realitzar la seva funció, evitar les pèrdues o el dolor i assegurar l'estabilitat. Normalitzar que saltar provocarà pèrdues d'orina i que evitar-ho és la millor solució és clarament un problema. En alguns contexts de pràctiques esportives, es fa creure a les esportistes que les pèrdues d'orina són un indicador d'un entrenament intens óptim, encara que pugui estar emmascarant problemes més greus.
Moltes esportistes es conformen pensant que els passa a moltes dones i que, per tant, aquests símptomes són normals. Haver tingut fills o tenir més de 40 anys són les millors excuses per assumir-los com a irreversibles. Posar-se una compresa és el més ràpid per no donar “més problemes” i emmascarar la vergonya i el desànim que els provoca. En aquest sentint, els anuncis de compreses per la incontinència fomenten aquestes creences nocives per la salut.
La influència dels estereotips de gènere en la salut de les esportistes és clara quan veiem que les dones que tenen creences més estereotipades presenten una major simptomatologia relacionada amb el sòl pelvià. Paradoxalment, segons apunten alguns estudis, aquestes dones són les que rebutgen l'ajuda professional, sobretot si parlem de dones federades.
En definitiva, els estereotips marquen el comportament de les esportistes i afecten la demanda d'atenció mèdica. Limitar els exercicis que activen els símptomes no millora la salut del sòl pelvià i pot ser l'inici de l'abandonament esportiu.
Dissenyar entrenaments amb mirada de gènere
A nivell d'entrenament, qui prepara físicament les esportistes també ha d'assumir responsabilitats. És molt poc freqüent que els professionals de l'esport sàpiguen detectar aquests problemes. Tot i així, planificar rutines d'exercici i conformar equips que assegurin la integritat física i mental de les esportistes hauria de ser part de la seva feina.
Parlar del sòl pelvià des de la perspectiva de gènere no significa ser febles, sinó resistents i transformadores. És essencial ensenyar a les esportistes que els símptomes són anormals per més canvis que hagi experimentat el cos de les dones.
La ciència de la salut ha d'empoderar les esportistes perquè exigeixin atenció i cures. Aprendre a detectar aquests senyals d'alerta, adaptar entrenaments i crear espais de diàleg ha de ser part del pla de treball d'entrenadors i entrenadores. Dissenyar intervencions des d'una mirada de gènere considerant la influència dels estereotips darrere del silenci ha de ser part fonamental de la feina dels professionals de la salut.
Reaprendre les nostres creences per alliberar les formes de pensar i actuar són reptes que tenim com a societat. Mentrestant, cada vegada més dones trenquen amb els estereotips de gènere de l'esport i, amb ells, els seus sostres de vidre. Són fortes, valentes i decidides, líders en esports concebuts per i per a homes. De moment, destacar per fer-ho és l'excepció. La nostra tasca és transformar l'excepció en norma.