La consulta dura pocs minuts. Una dona en perimenopausa explica que ja no pot sostenir el ritme que havia mantingut durant dècades. Conviu amb ansietat, un cansament profund i la sensació que les estratègies que durant anys li havien permès estudiar, treballar, formar una família i adaptar-se a les exigències socials han deixat de funcionar.
També explica que, des de petita, sempre s'ha sentit diferent i que les relacions socials li han requerit un esforç extraordinari. És probable que aquests símptomes s'atribueixin als canvis hormonals, a l'estrès o a un trastorn d'ansietat o depressió.
Tot i que aquests diagnòstics poden coexistir i requereixen atenció, sovint deixen sense explorar una possibilitat que durant molt de temps ha estat absent del raonament clínic: que darrere d'aquest recorregut vital hi pugui haver un trastorn de l'espectre de l'autisme (TEA).
Aquesta situació no és excepcional. Moltes dones autistes viuen tota la vida sense diagnòstic, i només una part arriba a identificar la seva neurodivergència en l'edat adulta.
En alguns casos, el procés s'inicia després que un fill o una filla rebi un diagnòstic i les característiques descrites pels professionals despertin un inesperat reconeixement personal.
Read more: Ser mare i autista: quan el moment del diagnòstic i la maternitat s'entrellacen
En altres dones, en canvi, el factor desencadenant és la perimenopausa. Abans d'arribar al diagnòstic moltes han acumulat anys de dificultats de salut mental, experiències d'assetjament escolar o laboral, episodis de burnout i una sensació persistent de ser diferents sense entendre'n el motiu.
Un autisme que no sempre s'assembla al fenotip masculí
Una de les raons que expliquen el diagnòstic tardà és que moltes dones autistes no presenten el perfil sobre el qual es van construir els criteris diagnòstics. Des de la infància, moltes desenvolupen estratègies sofisticades d'observació, imitació i aprenentatge de les normes socials que els permeten adaptar-se millor als contextos socials.
Aquest esforç constant no només consumeix energia, sinó que també pot dificultar la construcció de la pròpia identitat. Alguns investigadors parlen de transformació adaptativa (adaptive morphing) per descriure l'adaptació continuada a l'entorn. Quan una persona adapta de manera persistent la manera de parlar, de gesticular, d'expressar les emocions o de relacionar-se per respondre a les expectatives socials, pot arribar a perdre la referència sobre què li és espontani i què forma part d'aquesta adaptació.
Aquestes estratègies també expliquen per què moltes nenes no són identificades durant la infància. Algunes obtenen bons resultats acadèmics, mantenen una o dues amistats estretes i mostren un comportament exemplar a l'aula, mentre les dificultats de comunicació social, les hipersensibilitats sensorials o els problemes d'autoregulació passen desapercebuts o només es manifesten a casa.
Amb els anys, moltes estudien, treballen, estableixen relacions de parella i formen una família. Aquest recorregut, però, sovint té un cost elevat. La recerca mostra una major vulnerabilitat als trastorns d'ansietat i de l'estat d'ànim, a l'assetjament, a la violència de gènere i a les relacions abusives. Durant dècades poden sostenir aquest equilibri gràcies a un esforç constant, però aquest esforç acaba sent esgotador.
La perimenopausa representa sovint un punt d'inflexió. Els canvis hormonals coincideixen amb una etapa de gran càrrega laboral, familiar i de cures, i les estratègies que havien permès compensar les dificultats deixen de ser suficients. L'esgotament fa aflorar una pregunta que fins aleshores ningú no s'havia plantejat: i si no fos només ansietat o estrès? Per a moltes dones, el diagnòstic d'autisme arriba en aquest moment i ofereix, més que una etiqueta, una nova manera d'entendre tota la seva trajectòria vital.
I després del diagnòstic, què?
Per a moltes dones, el diagnòstic no representa el final del recorregut, sinó l'inici d'una nova etapa. Hi ha estudis científics que descriuen aquest procés com una barreja d'alleujament i dol: alleujament perquè, finalment, moltes experiències acumulades al llarg dels anys adquireixen un sentit; i dol pel temps viscut sense explicacions, pels suports que no van arribar i per les oportunitats perdudes.
El diagnòstic no canvia la manera de ser, però sí la manera d'entendre’s. Permet reinterpretar una trajectòria vital que sovint s'havia atribuït a la timidesa, a una excessiva sensibilitat o a una suposada incapacitat d'adaptació, i substituir la culpa per una millor comprensió d'una mateixa.
Tanmateix, comprendre’s no garanteix ser compresa. L'autisme continua envoltat d'estereotips, i moltes dones encara escolten comentaris com “No ho sembles” o “Si tens parella i fills, no pots ser autista”. Aquestes reaccions no només reflecteixen el desconeixement sobre la diversitat de l'espectre autista, sinó que també dificulten la reconstrucció de la identitat després del diagnòstic.
El dilema de sortir de l'armari autista
La invisibilitat del TEA femení té conseqüències que van més enllà de l'experiència individual. Com menys visibles són les dones autistes, més difícil és que altres dones es reconeguin i que professionals de la salut, de l'educació o del món laboral identifiquin perfils diferents dels descrits tradicionalment.
Com recorda el doctor en Filosofia Charles Josefson, el repte no és només diagnosticar millor, sinó construir entorns més neuroinclusius, capaços d'afavorir un ajust mutu entre persones neurodivergents i neurotípiques. L'objectiu final no és que les dones TEA aprenguin a camuflar-se millor, sinó que puguin viure en una societat on ja no hagin de fer-ho.