Quatre dones. Quatre camins que conflueixen en un mateix horitzó: la ciència. Una va créixer a la vora de l'Atlàntic sud. Dues, entre les ones de la Mediterrània. La quarta, a les terres volcàniques de les Illes Canàries. Procedències diverses, però una mateixa inquietud: entendre el món que ens envolta a través de la recerca.
Les nostres trajectòries es van creuar al cor d'un laboratori de la UIB, un espai de ciència i de connexions humanes, on la curiositat encén idees i l'aprenentatge mai no s'atura. On, tot i ser minoria, les dones avançam amb fermesa, dades en mà i passió en cada gest. El nostre objectiu compartit: desxifrar els secrets que amaga el plàstic quan es fragmenta en partícules diminutes, anomenades microplàstics.
Un cavall de Troia entrant al nostre cos
Volem saber no només on es troben aquests microplàstics i com viatgen, sinó també què alliberen, perquè aquests fragments diminuts, invisibles a simple vista, són una amenaça oculta: actuen com cavalls de Troia entrant furtivament al nostre cos i alliberant additius tòxics que poden posar en risc la nostra salut.
Com els microplàstics, les dones a la ciència sovint passam desapercebudes. Infravalorades, silenciades, oblidades. Però mentre els primers contaminen, nosaltres transformam. Avançam. Posam llum allà on ningú no mira. No venim a passar inadvertides, venim a deixar empremta. I ho feim des de llocs que potser no surten als llibres, però que amaguen una força immensa.
El nostre laboratori n'és un exemple. No és gran, ni modern, ni espectacular. Però, quan hi entres, saps que formes part d'alguna cosa que va més enllà. Hi passam hores entre papers, aparells i olors que no s'obliden fàcilment, intentant respondre a una pregunta que ens inquieta com a científiques, però també com a persones: què passa dins nostre quan ingerim microplàstics? No és una feina ràpida ni fàcil. Requereix paciència, concentració i molta cura. Però cada pas, per petit que sigui, ens acosta a entendre millor com protegir la nostra salut i la del planeta. Perquè aquí, entre dades i reaccions, no només analitzam substàncies: també intentam cuidar el món on vivim, amb la ciència com a eina i amb el cor posat en cada prova.
Simular la digestió: eixa olor penetrant
I per trobar respostes, sovint hem d'aprendre a mirar el que ningú no veu. Els químics analítics estam acostumats a cercar el que és invisible: quantitats tan petites com una gota en una piscina olímpica. Però aquesta vegada, la incògnita era diferent. No era una qüestió de mil·ligrams o concentracions ínfimes, sinó d'efectes reals en cossos reals. Volíem entendre què passa quan aquests fragments minúsculs de plàstic entren dins nostre, com interactuen, què deixen anar pel camí. No ho podíem veure directament, així que vam fer el que la ciència sap fer millor: recrear. El primer pas? Simular la digestió. Sucs gastrointestinals artificials, una combinació precisa d'àcids, sals i enzims… i una olor penetrant, quasi indescriptible, entre vòmit i químic, que ens recorda que estam a prop de descobrir alguna cosa important.
Amb delicadesa, col·locam els microplàstics dins aquest sistema que hem creat, connectam tubs, activam bombes i ajustam volums, i els feim viatjar per aquest aparell digestiu sintètic. Observam. No amb els ulls, sinó amb instruments que detecten allò que aquestes partícules comencen a alliberar, com si volguessin confessar els seus secrets.
I llavors apareixen noms que coneixíem dels articles científics: DEP, DBP, BBP… Sigles complexes per a una realitat senzilla: són additius. Compostos que es van afegir al plàstic per millorar-ne les propietats, però que, un cop dins el nostre cos, s'alliberen i posen en perill la nostra salut.
Allò que ningú no veu
Allò que pot canviar com entenem el món. Allò que quatre dones, en un laboratori de la UIB, han decidit fer visible.
Però no tot el que desprenen és igual de perillós. Volem saber quina part d'aquests compostos és realment bioaccessible: aquella fracció que, un cop alliberada durant la digestió, és capaç de travessar les barreres del nostre cos i arribar al corrent sanguini. És allà on pot començar a fer efecte, a desplegar el seu potencial tòxic. I aquí comença el gran desafiament: mesurar allò que no es veu, donar forma i sentit al que és invisible. Amb precisió científica, sí, però també amb una mirada crítica, compromesa i profundament humana. Així va néixer un primer estudi minuciós, resultat de mesos de feina, que va aportar una nova mirada a un problema encara poc explorat.
Quan els microplàstics envelleixen
Però no ens vam quedar aquí. Ara encetam una nova etapa, amb un repte més gran: estudiar els microplàstics envellits, aquells que ja han patit l'oxidació i la degradació de la mar o l'acció del sol, i que formen la major part dels residus plàstics que ens envolten. Per això els hem exposat a condicions extremes dins una cambra climàtica per simular-ne l'envelliment natural, i tornam a posar-los a parlar, a confessar-nos què amaguen i fins on poden arribar dins el nostre cos.
Som dones en un món on encara ens hem de fer un lloc. Però, com els microplàstics, sabem que l'impacte no depèn de la mida, sinó de la persistència. Som aquí, amb coneixement, constància i la força de quatre històries diverses que s'han trobat en una missió comuna: donar veu al que el plàstic calla.
Perquè la ciència no és només dades ni tubs de vidre. És també coratge, intuïció i la valentia de fer preguntes que encara no tenen resposta. I nosaltres, en aquest petit racó del món, hem decidit fer-les.
No som invisibles; el plàstic tampoc no ho és.
Este article es va escriure amb la col·laboració de Maria Magdalena Pons Guasp, investigadora contractada pel programa SOIB recerca i innovació durant l'any 2025.