Dos serveis al mateix barri. El primer amplia l'horari del menjador social i contracta una nutricionista. El segon fa quelcom diferent: les persones que hi acudien comencen a gestionar la cuina, decideixen els menús, n'aprenen l'ofici i venen productes al barri.
El primer servei millora. El segon canvia alguna cosa més important: canvia qui té el poder de decidir.
Aquesta és la diferència entre una millora de servei i una innovació social.
La innovació social no neix en laboratoris ni en despatxos universitaris, sinó quan persones investigadores, professionals i persones afectades s'asseuen juntes i es fan preguntes incòmodes. Aquí van deu exemples:
1. Les persones que pugen a l'escenari i transformen la mirada
A una companyia de teatre, les persones amb discapacitat intel·lectual no interpreten el paper que els assigna el director: fan assemblees, debaten, decideixen quin espectacle volen crear i per què. No venen a actuar: venen a crear.
El que ha passat és que la comunitat ha començat a veure-les d'una manera diferent, i elles a veure’s a sí mateixes de manera diferent també. És el tipus de resultat que projectes com La Màxima, de la Fundació Ilersis de Lleida, documenten.
2. Un pis, primer
Aquest segon exemple d'innovació social és l’aplicació del model Housing First a persones sense llar.
En comptes d'exigir que les persones superin etapes abans d'accedir a un habitatge, se'ls ofereix un pis primer. Sense condicions.
Què ha passat? Les avaluacions internacionals del model mostren que la majoria de persones que hi accedeixen mantenen l'habitatge al cap d'un any, i els costos sanitaris i d'emergència es redueixen significativament.
3. Els que saben perquè ho han viscut
En els grups de suport entre iguals en salut mental, en lloc d'un professional que explica a una persona com ha de gestionar el seu malestar, és una altra persona que ha passat pel mateix qui l'acompanya. Algú que sap el que és de debò.
La recerca mostra que les persones que participen en grups d'iguals tendeixen a ingressar menys a urgències, prenen menys medicació i se senten menys soles.
4. El barri diagnostica
En el marc d'aquest projecte comunitari, en comptes de contractar consultories externes per analitzar els problemes del barri, els veïns i veïnes fan elles mateixes el diagnòstic: fotografien, expliquen, mapegen. L'equip tècnic acompanya, però no decideix.
Quan això passa, les intervencions que en sorgeixen solen tenir molt més recorregut que les dissenyades externament, perquè les persones les fan seves des del primer moment.
5. Un robot contra la soledat
Al projecte d'innovació social ARI-SOMCare, una persona gran que viu sola rep la visita d'un robot de companyia. Però no és el robot qui canvia les coses: és que el robot genera dades que permeten detectar quan una persona s'ha caigut, ha deixat de menjar o porta dies sense parlar amb ningú.
Familiars i professionals poden ara intervenir a temps, sense esperar que la persona truqui al telèfon d'emergències. Aquesta és la lògica que ARI-SOMCare posa a prova.
6. Treballar sense cremar-se
A la Universitat de Lleida es presentarà en breu un programa de prevenció del burnout en professionals de la salut. Es va detectar que les metgesses i metges, infermeres i infermers no abandonen la professió per manca de vocació, sinó per esgotament. El programa, basat en la recerca, identifica quins factors de l'entorn de treball —no de la persona— generen esgotament, i hi actua.
Les organitzacions que han aplicat enfocaments similars derivats de la recerca reporten reduccions significatives en les baixes per salut mental, en alguns casos d'entre el 20 % i el 30 %.
7. L'escola que no expulsa
Quan un alumne o alumna provoca un conflicte greu, en comptes de l'expulsió, es convoca un cercle restauratiu: la persona afectada, la que ha fet el mal, els familiars i algunes persones del centre es reuneixen per parlar del que ha passat i acordar com reparar-ho.
Les experiències documentades de justícia restaurativa en centres educatius de secundària mostren reduccions molt significatives en les expulsions i, el que és més important, en els incidents repetits.
8. Les dones que codissenyen el seu suport
Aquest altre exemple d'innovació a través de la recerca, serveis d'atenció a dones que han viscut violència de gènere dissenyen, juntament amb les professionals, el pla d'intervenció, en comptes de seguir un protocol tancat. Quines passes. En quin ordre. A quin ritme. Qui decideix quan s'ha acabat.
La recerca en atenció centrada en la persona en contextos de violència de gènere apunta que quan les dones participen activament en el disseny del seu procés, els itineraris s'allarguen menys i les sortides són més sostenibles. Aquesta és, precisament, la innovació que queda per fer.
9. Quan el veí o la veïna de poble és el millor servei social
Al projecte Vincles Alt Pirineu-Aran , en sis comarques de muntanya, quasi un terç de les llars són unipersonals i moltes persones grans porten dies sense parlar amb ningú. El projecte forma voluntàries i voluntaris del propi poble que ja coneixen la gent, i activa espais de trobada adaptats a cada municipi.
Què ha passat? En tres anys, s'han acompanyat 205 persones grans en 30 municipis. El 85 % afirma que ha millorat el seu benestar emocional, el 78 % ha fet noves relacions al seu municipi i més de 3 000 persones han participat en activitats comunitàries.
10. Els serveis socials que van fins on vius
Altre exemple és el Projecte Som Rurals – Som de Muntanya. Una persona amb discapacitat que viu a un poble de muntanya sovint no pot accedir als serveis socials de la capital comarcal. El projecte inverteix la lògica: la professional va al lloc on viu la persona i treballa amb la comunitat del seu voltant.
En total, s'han identificat 131 persones en situació de vulnerabilitat en nou comarques i se n'han acompanyat 41. La Mercedes ho explica així: “Em sentia sola al poble. Ara faig activitats que m'agraden i he conegut persones noves”. “Viure en un poble petit no hauria de significar tenir menys drets. La innovació social és, de vegades, simplement, que algú es desplaci fins on ets tu”.
Llavors, per què costa tant innovar de debò?
Geoff Mulgan, un dels pensadors de referència en aquest camp, va definir la innovació social com la recerca de formes creatives i noves per satisfer necessitats socials, i la va situar com a motor dels processos de canvi.
La innovació social no neix d'una idea brillant en un despatx. Segueix un procés amb evidència científica: l’Espiral de la Innovació Social, que comença identificant el repte, genera idees amb les persones afectades, prototipa solucions en context real, en mesura l'impacte i, si funciona, busca l'escalat: que allò que ha funcionat en un barri pugui funcionar en altres territoris, o que indueixi canvis en les polítiques públiques.
Si tot això funciona, per què no és la norma? Les organitzacions socials s'enfronten a barreres molt concretes: finançament rígid que no permet experimentar, professionals sobrecarregades que no tenen temps per provar coses noves, i cultures institucionals que penalitzen l'error.
Hi ha també una paradoxa cruel: com més urgent és el problema, menys marge hi ha per innovar. Però és precisament llavors quan cal canviar la manera de fer-hi front.
La bona notícia és que el canvi ja s'està produint, i els deu exemples d'aquest article en són la prova.